Mig segle Fent Falla ( llibret 2026)

article publicat al llibret 2026

Cinquanta anys. Què ràpid es diu aquesta xifra, però quant d’esforç ha suposat arribar fins a ací. Perquè no és només un número: són cinquanta anys de treball incansable, de compromís silenciós, de decisions difícils però sobretot, d’il·lusions compartides. Són cinquanta anys d’història construïda dia a dia, pas a pas, per persones que han estimat aquesta festa, però sobretot, la nostra falla, per damunt de tot.
Al llarg d’aquest mig segle de vida, la nostra comissió ha tingut la fortuna de comptar amb homes i dones que, sense esperar res a canvi, han sabut guiar-la amb dedicació i un profund sentiment faller. I eixe camí sempre ha estat encapçalat per algú que, amb responsabilitat, honor i esforç, ha sabut portar el timó de la nostra comissió i conduir-la cap a cotes cada vegada més altes dins del món faller de Torrent. Ells han sigut els nostres
presidents.
És per eixe motiu per el que aquest article vol ser un senzill però sincer homenatge a totes eixes persones que han assumit l’honor i la càrrega de presidir la nostra falla, deixant una petjada inesborrable en les pàgines del llibret que conforma la història de la nostra benvolguda Falla Nicolau Andreu i Adjacents.
Per això vos proposem un repte: anem a fer un viatge al passat, a tornar a viure l’experiència de compartir els records i reviure els millors moments de la nostra aventura fallera. De tornar al principi, tornar a fer història, recordant a eixos màxims representants que amb el seu treball, la seua entrega i el seu amor per la falla, han contribuït a construir el que hui som. Perquè darrere de cada exercici, de cada monument i de cada premi
sempre ha hagut un president que va lluitar i va estimar esta falla com la seua pròpia casa, però sobretot, que va creure que aquella xicoteta falla de barri podria arribar algun dia a ser el que hui és: una gran familia

Així doncs comencem pel principi. 195 falleres i fallers van conformar el primer cens de la nostra comisió. Ells tingueren el privilegi i l’honor de ser les primeres falleres i els primers fallers a l’any 1976-1977 de la nostra falla i al front d ́eixa il·lusionant travesía fallera que s’iniciava trovem al primer president de la nostra comissió,

Francesc Gabarda i Català.
Ell, que va afirmar al seu saluda al primer llibret les següents paraules:
“La nostra falla creada per un manchego, un andalús i un valencià, vibra d’emoció pels quatre costats, el barri s’encén de foc i flama perque el sacrifici ha sigut lleal i cavalleresc, totes aquelles inquietuds espirituals han completat amb generosa vocació complint el que teniem predestinat: el formar una falla recollida d’amics, en ella el cercle familiar, i és així que ho han lograt.
S’allunya la fantasia d’un món sense corbes, recte exacte, plusquamperfecte, on es lo que jo volia Potser ser que siga pobra la falla, potser tal vegada que els nostres defectes siguen per ignorància, però el que si és realitat és que la nostra falla compartirà amb el poble de Torrent les nostres festes Josefines en eixe espirit de valenciania.
Vixquen les nostres falles”

Exemple de valentia i visió. Va ser el pioner d’un projecte que estava per començar, d’una il·lusió que encara no sabia fins on podria arribar, però que ja va naixer amb arrels fortes i amb ànima de futur. Amb ell es va encendre per primera vegada la flama de la historia que hui celebrem. I quan el camí anava traçant-se, altres mans prengueren el relleu per
continuar construint allò que només era un somni. Aquell relleu va recaure en qui, durant tres exercicis, va saber consolidar els primers passos de la falla, transformant la il·lusió inicial en treball, i el somni, en realitat. Parlem de Antoni Lisarde i Fons,

Ell, que en el saluda del seu segon exercici l’any 1979, va dirigir als fallers les següents paraules:
“Però penseu fallers que tenim la sort de pertenèixer a un barri que mostra
el seu interés per la falla, però cada dia ens demanarà més i no perdonarà tan fàcilment els errors perquè pensa i amb raó que esta és una gran falla i que els seus fallers, falleres i comissió tenen que estar al seu nivell. Penseu
que tots els que varen perteneixer a la nostra falla i que, siguen qui siguen els motius, ja no están, deixaren un granet d’arena aportant el seu treball.
Tot amb el mateix final, deixar ben alt el Pavelló d’En Nicolau Andreu.

A nosaltres ens correspon, doncs, continuar la llavor començada i no desesperar davant els problemes que vagen eixint. Està demostrat que els fallers tenim eixe do especial per a salvar-los. Pense també que la nostra falla conta amb fallers de vertadera dedicació i amor a d’ella.”
Aquelles paraules no només eren un saluda, eren tota una declaració de principis. En elles quedava reflectida la manera d’entendre la falla, el compromís amb el barri i la responsabilitat de mantindre ben alt el nom de
Nicolau Andreu. Perquè com bé va dir en el seu últim saluda “Nostra falla té un gran esmer amb les relacions entre les altres falles i Junta Local Fallera […] Puc assegurar que poques comissions faller per faller, estan tàn bé
considerada com la nostra”. Amb ell es tancava una etapa fundacional, marcada per la il·lusió, el sacrifici i la valentia de qui va saber posar la segona pedra d’un somni col·lectiu.

El relleu el va prendre Francisco Ruiz i Terradez, qui assumiria la presidència durant tres exercicis i que, anys més
tard, en 1992, tornaria a posar-se al capdavant de la comissió. Amant de la festa per damunt de tot, i de la pólvora
com a senya d’identitat, va viure la falla amb passió, entrega i esperit faller, contribuïnt decisivament a consolidar

aquell projecte que ja havia començat a caminar amb pas ferm. Però la seua empremta no es va quedar només en les paraules: l’any 1983 va impulsar el ja mític concurs d’All i Oli i All i Pebre, una iniciativa pionera que va convertir la nostra falla en una de les primeres de Torrent a apostar pels concursos culinaris com a part essencial de la festa.
El temps ha passat, però les seues paraules continuen parlant-nos hui amb la mateixa força que el primer dia. Per
això cal recordar un fragment del seu saluda de l’any 1983, que deia:
“Ú dels barris més grans i tal vegada dels que més veïns tinga, resulta que som una de les comissions de Falla ées modesta, pero els que ens sentim fallers, ens multipliquem per deu i posem al nostre barri en ú dels primers de TORRENT.

Així que sols em queda dir-vos que us animeu per a que l’any próxim li donem més al·legria a estes festes Josefines tan Valencianes i que tant unixen als barris.
A tots us desitje que comprengau esta ambició fallera i que com a President d’esta meravellosa comissió, pregue que passeu unes festes amb il·lusió i al·legria, puix amb eixa intenció es fa la festa de SANT JOSEP”
Aquell esperit col·lectiu i aquella manera d’entendre la falla ja quedaven ben clares des del primer moment. De fet, en el seu primer saluda com a president l’any 1981, ho expressava amb estes paraules:

“Tots sabeu que no és sol’s el President qui fa una Falla, si no tots i cada ú dels Fallers i Falleres desde els més xiquets als més grans, sense olvidar en cap moment la col·laboració i la ajuda del nostre barri.”

Eixes paraules no varen ser només un simple protocol de benvinguda, sinó tota una declaració d’intencions. La seua etapa al capdavant de la comissió va estar marcada per eixa manera d’entendre la falla on cada mà compta, cada persona suma i on cada tasca, si es compartida, s’aconseguirà amb éxit assegurat.
Durant el seu mandat es va reforçar el sentiment de pertinença. Més que dirigir, va saber unir; més que destacar, va saber integrar.I així va ser com amb Francisco es va consolidar una etapa marcada per la passió, la festa i l’amor
incondicional per la falla. Però la història, de vegades, fa que els camins tornen a creuar-se, i així, l’any 1984, Antonio Lisarde i Fons va tornar a assumir la presidència per continuar escrivint noves pàgines en la nostra història. I es que encara que com deixa vore en la seua saluda del llibret,

“Desitje com a Faller enamorat de la nostra festa i sobretot de la nostra Falla, que els problemes econòmics de nostra comissió es puguen resoldre[…]. Que l’any próxim el cens dels Fallers i Falleres siga mes nombrós per així fer més gran si cap nostra Falla. […] Que la junta directiva deixe a part les diferències personals en cas de que hagueren, i fent una pinya, en tot moment conduíxquen a nostra Falla on es mereix estar. Açó no és tan difícil perquè ja está considerada entre les de més categoria de nostre poble i de tot el Regne”.

I fon així com amb aquesta segona etapa es tancava definitivament el capítol com a president de Antonio Lisandre, una figura clau en els primers anys de la nostra història, que va dur per bandera la lluita per dur a la seua volguda comissió al més alt de les falles de Torrent. I amb el fi d’una etapa, s’obria una nova, l’any 1985, encapçalada per V. Roberto Gómez i Herrero, president de casal i referent durant molts anys d’una comissió que va créixer amb pas ferm sota el seu lideratge. Amant de la festa i de la paraula, va saber contar la nostra història, convertir-la en versos i fer de cada explicació un xicotet exercici d’art rimat, deixant una empremta pròpia i inconfundible en la manera de viure i entendre la falla.
En el seu primer saluda com a president del llibret, Roberto ja deixava clara una manera d’entendre el càrrec basada en el treball col·lectiu i en el valor de les persones:

“No té cap mérit ser president, quan ú està arropat per uns fallers que tenen com a principal ambició, que la seua falla siga cada dia millor, que la festa fallera en nostre barri tinga la categoria i bon gust de les falles més grans de tota Valencia”

Amb aquelles paraules posava en valor la tasca de la seua junta i de totes les persones falleres que, des del compromís i la il·lusió, lluitaven dia a dia per fer créixer la festa, demostrant que l’autèntica presidència es construeix des del treball compartit i l’amor per la falla. I va ser amb aquell esperit amb el que es va arribar a l’any 1986, al dècim aniversari de la nostra comissió. I es que el seu mandat coincidí amb uns anys decisius, de consolidació i creixement, en què la comissió va deixar arrere la fragilitat dels inicis per començar a caminar amb seguretat i ambició. Roberto creia en la falla com un projecte col·lectiu, on cada faller i fallera era imprescindible, i eixa filosofia es va traduir en fets.

El llibret de 1986, any del desé aniversari de la comissió, arreplegava unes paraules seues que hui continuen definint a la perfecció aquell moment històric:
“Este dècim aniversari que per a molts serà un any més,per a mi i per a tots els membres d’esta comissió és inductablement un any on es fa balanç de la gestió realitzada, i personalment pense que el resultat no pot ser més positiu. Hem passat de apenes una cincuentena de fallers al primer any, als vora trescents que la formen hui; de cobrir l’expedient rutinariament, a l’aspiració de les més altes metes; dels somnis de principiants a les realitats actuals. En definitiva, en l’actualitat podem dir sense falta de raó que entre tots hem fet una gran falla”.

No era només una celebració d’aniversari, era la constatació dels canvis que estaven veient-se reflexats any rere any, a poc a poc, en la nostra comissió. I així, amb Roberto al capdavant durant quatre anys seguits, la comissió va crèixer en nombre, pero sobretot en il·lusió, organització i orgull de festes i de barri. I es que es va passar de “fer falla” a sentir-se falla, i això ha quedat gravat amb el pas del temps, perquè els qui hem crescut en aquesta falla sabem el que és “sentir-se falla” gràcies a eixes persones que al llarg del temps s’han encarregat de traslladar-nos i ensenyar-nos d’on venim i quines són les nostres tradicions, les que ens mantenen vius. I és que com va plasmar Roberto al seu últim saluda d’aquest primer cicle de presidència l’any 1987, “Abans foren nostres pares els que la feen, després nosaltres i ara els nostres fills. Què més es pot demanar?”. I han sigut concretament ells els que ens
han deixat l’herència que hui disfrutem però, sobretot, estimem.

I aquelles paraules senzilles, però plenes de veritat, reumien el seu llegat: la falla colm a cadena viva on cada generació arreplegaria el testimoni de l’anterior i el transformaria en futur. Va entendre que presidir anava més enllà de gestionar una falla, sinò que era ajudar a construir una història col·lectiva plena de cultura, orgull i tradicions. I en tancar aquella etapa, el camí no es va parar, perquè el relleu quedava en mans d’una persona que coneixia desde dins com era el treball ben fet. I és que després d’anys formant part de les juntes directives anteriors, en 1989
Emilio Cruz i Contreras assumia la responsabilitat de posar-se al capdavant de la comissió, obrint un nou capítol en la història de la nostra falla.

El seu saluda al llibret anava en la mateixa línia que els dels presidents que l’havien precedit, demostrant que, més enllà dels noms propis, la falla treballava com un magnífic engranatge i mantenia una manera compartida d’entendre la festa. Lluny de personalismes, les seues paraules tornaven a posar el focus en el treball col·lectiu, en la importància de la unió entre fallers i falleres i en el paper tan important que el barri tenia com a un dels suports principals de la falla. Era la continuïtat d’un esperit que s’havia anat forjant amb els anys: humlitat en el càrrec, responsabilitat en la gestió però, sobretot, una profunda estima per una festa que només es por descriure amb la paraula “nosaltres”.

Ja ho deixaren ben clares les seues paraules quan va dir:
“La falla precisa de la vostra col·laboració […] la dels més joves, que tenim en sort en esta barriada i que sou el futur, els encarregats de seguir transmitint els actes culturals, de diversions i de germanor que suposen les falles.” i les quals, terminaven diguent “Vaig confiar el primer dia en una comissió que espere no em defraude i ja d’avantmà vos done les gràcies desde el més xicotet al major”, demostrant aixina, una vegada més com la confiança i dedicació dels presidents que han passat al llarg dels
anys, ha sigut sempre genuïna i desinteressada.

I després de l’any de presidència d’Emilio, la comissió tornava a obrir una noca etapa sense perdre l’essència que s’havia anat construint al llarg dels anys. El testimoni passava a mans de Gumersindo Muñoz i Abellán, qui assumiria la presidència durant els exercicis de 1990 i 1991, disposat a continuar pel camí traçat pels seus
predecessors. El llibret de 1991 arreplegava també eixa visió propera i sincera del que suposava assumir la presidència de la comissió. En el seu saluda, Gumersindo expressava amb claredat el vessant més humà del càrrec amb paraules que definien perfectament la seua manera d’entendre’l: “Un President ha de ser alhora un faller més, i jo, com qualsevol altre President, voldria que tota la comissió comprenga que ha de ser feliç durant aquestos dies. Aquest desig el voldria transmetre a tots vostés, que en nom de tota la comissió els torne a donar las gràcies”.

Un missatge que, com ja era tradició, anava més enllà de la pròpia comissió per a incloure el barri, els col·laboradors i els abonats, als quals també es dirigia amb una invitació oberta a compartir la festa: “acosteu-vos durant aquests dies fallers a conviure en nosaltres. Benvinguts sigau”. Paraules senzilles però plenes de calidesa que tornaven a posar de manifest que la falla no s’entenia sense la seua gent i sense l’entorn que l’ha feta créixer
any rere any.
Aquell esperit obert i participatiu que transmetien les seues paraules també es va veure reflectit en els resultats. L’exercici de 1990 va portar una gran alegria a la comissió amb l’obtenció del Primer Premi d’Activitat Fallera, un reconeixement al treball constant de tot un any i la vitalitat d’una falla que vivia la festa amb intensitat dins i fora del casal. I si aquell va ser un impuls important, el seu últim any de presidència, 1991, quedaria marcat per un nou
èxit: el Primer Premi de Secció Segona del monument gran, un guardó que confirmava la bona línia ascendent de la comissió i que obriria la porta a dos exercicis consecutius més en què es repetiria el triomf. Seria ja una nova
etapa, amb Francisco Ruiz Terradez de nou al capdavant a partir de 1992, qui recolliria una falla llançada, amb il·lusió renovada i amb la convicció que el treball ben fet sempre acaba donant els seus fruits.

De nou al capdavant de la comissió, Paco apel·lava directament al sentiment i a la implicació dels fallers i falleres des del seu saluda al llibret, amb paraules plenes d’energia i passió per la festa: “I desde este bloc que em corresponde com a President aprofite l’ocassió per a animar-vos a seguir en la lluita i per eixe objectiu que és
fer la festa més gran, a les seues falles més grans, més sonades les traques i mascletades i més al·legres i festives a la seua música”.

Eixe esperit combatiu i festiu definia perfectament una etapa que suposava també el tancament d’un cicle en la seua trajectòria com a president. Tot i que els anys posteriors continuà vinculat i aportant a la comissió i a la festa, aquella seria l’última vegada que exerciria la presidència de la Falla Nicolau Andreu, deixant com a llegat el seu entusiasme, la seua empenta i una manera d’entendre les Falles des de la il·lusió compartida i l’orgull de fer-les cada any un poc més grans.

L’any 1993 la presidència recaigué en José Guerrero i Garceso, qui assumí el càrrec durant un exercici marcat per la continuïtat i el compromís amb la línia de treball que la comissió havia anat consolidant al llarg dels anys. El seu pas per la presidència, encara que breu en el temps, va mantindre viu l’esperit participatiu i la implicació col·lectiva
que definien la falla en aquella etapa.
Com ja era habitual, el seu saluda al llibret estigué ple d’agraïments, tant a la seua junta directiva com a totes les persones del barri que, amb la seua ajuda i col·laboració, feien possible que la festa continuara creixent any rere any. Les seues paraules reflectien la consciència que una falla no es construïx només des de dins del casal, sinó també des dels carrers que l’envolten i des de la gent que, sense portar banda, forma part

essencial de la seua història. Així, el seu any de presidència va ser un exercici de responsabilitat i estima per la comissió, mantenint el rumb d’una falla que ja caminava amb pas ferm i demostrant, una vegada més, que cada president, siga quin siga el temps que ocupe el càrrec, deixa la seua petjada en el relat col·lectiu de la Falla Nicolau Andreu.

Després d’uns anys en què la comissió havia sabut mantindre el rumb gràcies al treball constant de moltes persones, una nova etapa s’obria amb l’arribada a la presidència de José Carretero i Villena, qui estaria al capdavant durant els exercicis de 1994 i 1995. La seua etapa va vindre
marcada per una mirada clara cap al futur, però sempre amb els peus ben plantats en la història i en les arrels de la falla.
En el seu primer saluda com a president, deixava ben clara eixa visió de continuïtat generacional amb unes paraules que hui encara sonen plenes de sentit: «Fallers i falleres que naixqueren per la mateixa data de la nostra Falla. Hui desempenyen càrrecs molt importants dins de la Directiva. De ells depend el futur de la nostra comissió i això ho saben tots. Perquè la següent generació és la que ens té que espentar i agafar el relleu, amb els métodes nous i formules d’acord amb els temps en que vivim».
Amb esta reflexió, Carretero reconeixia el paper fonamental de la joventut dins de la comissió, entenent que el futur de la falla passava per donar pas a noves idees sense perdre l’essència que l’havia feta créixer.

La seua presidència, per tant, va ser un pont entre generacions: respectant el camí recorregut, però apostant per l’impuls renovador d’una nova fornada de fallers i falleres que ja començaven a assumir responsabilitats i a escriure el següent capítol de la història de la Falla Nicolau Andreu.
Eixa aposta per la joventut i per la renovació no estava renyida amb l’exigència ni amb l’ambició col·lectiva. José Carretero considerava que la comissió havia arribat a situar-se entre les més destacades de les 23 falles del poble, gràcies a la seua activitat i serietat, dos valors que definien el dia a dia d’una falla treballadora, implicada i respectada. No era només una qüestió de festa, sinó de constància, organització i responsabilitat, qualitats que havien anat consolidant el prestigi de la comissió any rere any.

Amb eixa base sòlida i una falla en plena maduresa, s’obria una nova etapa carregada de simbolisme: l’any 1996,
coincidint amb el 20é aniversari de la comissió, V. Roberto Gómez i Herrero tornava a assumir la presidència. El seu
retorn suposava retrobar-se amb una figura estimada i amb una manera d’entendre la festa molt arrelada a la
història de la falla i a la cultura, iniciant un nou període que s’allargaria durant tres exercicis més, fins a 1998, en
uns anys especialment significatius per a la trajectòria de la Falla Nicolau Andreu. Cultura, falla i lletres, Roberto mai havia deixat d’estar vinculat a la seua comissió.

En el seu primer llibret d’aquesta segona etapa, Roberto va reflexionar sobre el fet que any rere any les paraules
poden resultar reiteratives, però també sobre la necessitat i el sentit d’esta reiteració quan es fa des del sentiment
faller. Tal com ell mateix expressava:

«Tinc la gran sort de poder ser reiteratiu en este aspecte, per montes raons si ens volem entendre pero sobretot per
ser faller i pertenèixer a una falla com diuen altres falles EIXEMPLAR. I en l’and que de no es te que significar com un punt i a part dins de la historia de la nostra comissió, un any on la falla aplega a la majoria d’edad, este any que li
perteneix el guardò «d’or col·lectiu»que reflexa la llavor d’un grup de fallers i falleres al llarg de 20 anys sols em
resta ratificar tot el que s’escrigué en esta mateixa fulla al llarg de vint anys de història».

D’esta manera, i en una etapa marcada per la tornada del monument a Primera Categoria, es tanca el període de la
presidència de Roberto, qui, malgrat afrontar un xicotet problema de salut en el seu últim exercici, va lluitar, va viure i va fer créixer la falla amb una passió i una ànima que, hui en dia, continuen deixant empremta i inspirant
noves generacions de fallers i falleres.

Amb l’arribada del nou segle, la falla enceta una nova etapa amb l’elecció d’un president jove i amb esperit renovador. Antonio José Pardo Mas assumeix la presidència en esta primera etapa, des de 1999 fins a 2003. Fins al dia de hui, ha sigut el president que més vegades ha ostentat el càrrec, deixant una empremta significativa en la trajectòria de la nostra comissió.
Ja des del seu primer exercici, i malgrat la seua joventut, va demostrar una ferma determinació per a treballar incansablement i portar la nostra falla al lloc que mereixia dins del món faller. Tal com ell mateix deixava reflectit en el seu primer llibret:

«El dia a dia de la nostra falla va exigint cada vegada més dedicació i potenciar dotes les nostres activitats falleres més a fons. De qualsevol manera sabem que ni els més optimistes havien previst que després de tender un President tan jove com jo, la Falla Nicolau Andreu andar a ocupar un lloc tan important al ámbito de la festa fallera del nostre poble».
A més, any rere any, i seguint l’exemple dels seus predecessors, va mostrar sempre un profund agraïment cap a la junta directiva i totes aquelles persones que, amb el seu esforç i implicació desinteressada, contribuïren a mantindre la falla en l’alt nivell que havia assolit i a consolidar-la com a referent dins de la festa. I així, arribant al 25é aniversari de la nostra comissió, en 2001, Pardo pronunciava unes paraules que apel·laven directament a l’arribada de les noves generacions i a la necessitat de relleu i renovació dins de la falla:

«Arriba el moment de dir adeu i perquè no un canvi, i per axò fa falta molta Gent nova i TU, si he escrit TU, potser exila persona que aporte les idees i la il·lusió per la nostra benvolguda falla i , perquè no, PRESIDENT, qualsevol de vosaltres podeu ser-ho, i de segur que ho farrea molt bé si escolteu a tots els membres de la comissió i teniu la sort de rodejar-vos de bona gent».

Tanmateix, encara que aquelles paraules pogueren semblar un comiat, no ho foren. Pardo va continuar al capdavant de la falla fins al 2003, tancant així esta primera etapa de la seua presidència. Una etapa marcada per una visió col·lectiva de la festa, per l’esperit de germanor i per la convicció que el treball conjunt és el que realment engrandeix la nostra tradició, tal com ell mateix deixava ben clar quan afirmava:

«TORRENT en falles un poble fester, amb 26 falles, un poble gran, cada vegada més. Hem d’obrir els nostres braços cada vegada més. Hem d’obrir els nostres braços a tots els nous fallers i amics dels fallers per a fer realitat la nostra volguda paraula «GERMANOR». Pense que el que hui fem pel bé de la festa, sempre quedará plasmat en la història de les falles».
I, sens dubte, així va ser. L’empremta de Pardo quedaria marcada per sempre en la història de la nostra comissió, no sols pels seus exercicis com a president, sinó per la seua implicació constant al llarg dels anys, fins i tot abans d’assumir el càrrec. La seua dedicació, la seua estima per la falla i la seua manera d’entendre la festa han contribuït a construir el que hui som, deixant un llegat que continua present en cada racó de la nostra falla.

Arribem al 2004, on Manuel Rueda i García accepta el càrrec com a president de la nostra comissió durant aquest exercici. Ell, que com bé va dir al seu saluda, va presidir la falla amb molt d’orgull i admiració, conscient en tot moment de la responsabilitat que comportava representar-la.

Al llarg del seu any al capdavant, va voler deixar constància de la importància del treball col·lectiu i del paper fonamental de totes les persones que fan possible que la falla continue creixent. Després de viure l’experiència des de la primera línia, reflexionava així:

«Després d’estar tot un any al capdavant m’he pogut donar conte de la importància que té la nostra falla dins del mónumento torrentí. Però sobretot, això no seria posible sense vosaltres, homes i dones, xiquets i xiquetes que treballen dia a dia sense esperar res a canvi, sino simplement perquè vivim desde dins esta festa i en especial en nostra falla».

D’esta manera, i després d’un exercici presidit per un home que havia sigut part de la nostra història des dels inicis (fins i tot formant part de la primera junta infantil com a vicetresorer), tanquem esta etapa per a donar pas, de nou, al president amb el qual començàrem el segle. Antonio José Pardo i Mas tornaria a acceptar el càrrec per als dos exercicis següents, 2005 i 2006, coincidint amb el 30é aniversari de la nostra comissió, obrint així un nou capítol en la trajectòria de la falla.

Ell, l’any 2005 agraïa a José Antonio Castillejo Durán, amb qui va treballar colze a colze durant aquest exercici, com bé deia “José Antonio Castilejo Durán ha sigut el complement perfecte per a portar endavant la nostra falla ocupant ell la part interna de la comissió i jo la part de representació externa

de la mateixa”, deixant clar una vegada més com l’unió fa la força i que el més important per a que una falla estiga en el més alt és no tirar d’individualismes. També va comptar amb Domingo Peinado, qui seria president de la nostra comissió els següents anys i qui també va mostrar el seu suport a Pardo l’any del 30é aniversari.

Al llibret de l’any 2006, Pardo feia un recorregut pels seus 7 anys de presidència, recordant a les seues falleres majors, així com els moments vivits “7 anys que he pogut compartir reinat amb 7 estupendes senyoretes que tinguí l’honor d’acompanyar-les al seu any com a Falleres Majors. […] I si hi ha hagut moments moments no tan bons, segur que aquells quedaren fets cendres en cada monument que he tingut l’honor de donar-li foc amb cada Fallera Major que he tingut la sort de compartir”, deixant clar com a pesar dels problemes, la base de la nostra festa és ressorgir com l’au Fènix, de les cendres que fan el foc.
I així acabaria, per ara, este segon cicle de Pardo com a President de la nostra comissió, deixant clar que no es tractava d’un adeu definitiu sinó d’un descans en el camí. Amb la seua manera tan pròxima i apassionada de sentir la falla, ell mateix ho expressava així:

«Amics de la falla, com ja em conegueu i sabeu que esta festa és molt important, no voldría que este
escrit es considere una despedida, pues encara sóc molt jove i em queden molts anys i moltes
hores de treball per la meua falla i per esta festa «.

I, efectivament, no va ser cap comiat. Anys després, en 2016, coincidint de nou amb un aniversari assenyalat per a la nostra comissió, Antonio José Pardo i Mas tornaria a posar-se al
capdavant de la nostra falla, demostrant una vegada més el seu compromís, la seua estima i la
seua dedicació inesgotable a esta gran familia fallera.

Botem d’any i encetem una nova etapa amb una nova visió. L’any 2007, Domingo Peinado i
Serrano assumeix la presidència de la nostra comissió. Home profundament implicat en la falla inclós abans d’ocupar este càrrec, li va tocar afrontar una de les etapes més complexes de la nostra història, coincidint amb la inauguració i reapertura del casal, tal com hui en dia el coneixem i sentim com a casa. Ja en el seu segon exercici al capdavant, compartint càrrec amb la seua dona i la seua filla, va voler posar en valor l’esforç col·lectiu en un moment delicat per a la comissió, assenyalant que «l’esforç que estem fent referent al casal haurà de donar el seu fruit i en el pròxim any disfrutarem d’un casal on poder realitzar i portar a bon lloc tots eixos projectes que portem a la butxaca». Estes paraules reflectien no sols la dificultat del moment, sinó també la confiança en el futur i en la capacitat de la falla per a seguir avançant.

Domingo va estar al capdavant de la presidència durant tres exercicis, 2007, 2008 i 2009,anys marcats per la gestió, la responsabilitat i la reconstrucció de la normalitat fallera dins del nostre casal. En el seu últim saluda al llibret, va voler agrair de manera especial a totes aquelles persones que l’acompanyaren en este camí i feren possible que els reptes es convertiren en realitats:

«El repte de gestionar la falla amb un mínim de presupost, el repte de realizar una activitat fallera dins de la normalitat i el repte de tender el nostre casal en funciónament abans de que finalitze aquest exercici, crec que això s’ha complit amb escreix, i tot l’hi devem a la Gent que encapçala aquests projectes; ells són la junta directiva. I com no, totes eixes mans que sempre han estat dispostes a ajudar al que se’ls ha demanat».

Amb este esperit de treball i gratitud, Domingo va deixar una empremta de compromís i superació que forma part ja de la història de la nostra comissió.
Va ser, sens dubte, un president amb les idees clares, valent i sense por als reptes. No va dubtar a arriscar-se quan va ser necessari per a defensar i situar la nostra falla en el lloc que mereixia, afrontant moments difícils amb serenitat i determinació. Però, per damunt de tot, sempre va tindre present, com bé reflectien les seues pròpies paraules, que la vertadera força de la comissió residia en la unió de totes les persones que la formen.

Eixa germanor i eixe treball conjunt foren, al cap i a la fi, el que va fer menys dura aquella etapa complicada i el que permeté mirar cap al futur amb esperança. I així, fidel al seu sentiment faller i al seu amor per la festa, Domingo deixava també constància d’esta passió en el seu llibret de 2008 amb una frase que resumia perfectament el que són i representen les Falles per a ell: «Fallers i falleres, Torrent és vostre fins el 19 de març».

I amb l’inici d’una nova dècada, decidix assumir el repte de presidir la nostra comissió Carlos González i Martínez, que va estar al capdavant de la falla durant tres exercicis, 2010, 2011 i 2012, any que, a més, va compartir càrrec amb la seua filla Marta com a Fallera Major de la nostra comissió. Una presidència marcada per
la responsabilitat, l’estima a la falla i la ferma voluntat de tornar a situar-la en el lloc que li correspon dins del món faller.

Des del seu primer any, Carlos va transmetre una visió carregada d’esperança i il·lusió després d’una etapa complicada per a la comissió. Conscient del punt d’inflexió que suposava aquell moment, deixava clar en el seu primer llibret que començava un nou camí per a la nostra falla quan afirmava:
«enguany possiblement siga l’any de la il·lusió, perquè després d’uns anys durs i difícils pel problema del nostre casal, per fi tenim el nostre casal a disposició de tots els fallers per a desenvolupar les nostres activitats al cent per cent. Per dir-ho d’alguna manera, és l’any primer després d’haver tocat fons, és l’any que hem de començar a ressorgir en el món faller, hem de fer-nos veure i que es senta que la Falla Nicolau Andreu és viva i amb ganes de fer-se sentir.»
Estes paraules marcaren l’esperit d’una etapa de renaixement i de recuperació de la nostra presència dins de la festa.

En cada llibret, Carlos no deixava passar l’oportunitat d’agrair a totes les persones que l’acompanyaren i el recolzaren al llarg dels seus anys com a president. Sempre va qualificar estos exercicis com a meravellosos, no sols pel que suposaren per a la falla, sinó també pel que significaren a nivell personal. Feia palesa, en les seues paraules, la profunda satisfacció i l’orgull que sentia per representar la Falla Nicolau Andreu per tots els racons de Torrent, portant el seu nom amb estima, respecte i compromís allà on anara.

I així, en el seu últim saluda, s’acomiadava amb un missatge carregat d’esperit faller i de passió per la festa, recordant-nos que el vertader sentit de les Falles està al carrer, en la convivència i en la tradició compartida:
«Ja están así les nostres falles, ara és l’hora i el temps de la diversió, de vuele els nostres monuments plantats, d’escoltar i olorar la pólvora, de l’ofrena a la nostra Mare de Dèu dels Desamparats, prengem els carrer que és el moment i el lloc de nosaltres, els fallers.»

I va arribar l’any 2013, i amb ell un president jove, amb ganes d’innovar. Ple d’idees, amb moltíssimes ganes i molta il·lusió per poder representar, com ja va fer com a president infantil l’any 1995, però ara com a president de tota la comissió. Faller de cuna, de familia fallera. Parlem de Víctor Castelló i Agrelo. La seua presidència, al igual que la dels seus dos predecessors, va durar 3 anys, 2013, 2014 i 2015.
“Qui som i qui volem ser: són dos qüestions que a dia de hui cal preguntar-se, en aquest procés de canvi i de transició”.

Víctor va saber conjugar a la perfecció la necessitat d’innovar amb el respecte més profund per la tradició. La seua manera d’entendre la falla es basava en mirar cap al futur sense oblidar d’on veníem, buscant noves formes de fer i de sentir la festa, però sempre fidel a l’essència fallera que ens defineix com a comissió.

No obstant això, els seus anys al capdavant coincidiren amb una etapa de grans canvis en Junta Local Fallera, fet que generà nous reptes i, en ocasions, contradiccions entre el que la falla volia ser i el que la normativa permetia. Ell mateix ho expressava amb claredat quan afirmava:

«Qui volem ser, l’essència la tenim clara, però és la norma que no ho permetrinas, es el conflicte etern».

I, com no podia ser d’altra manera, Víctor va tornar a mostrar en cada exercici la seua gratitud cap a “tots eixos fallers i no fallers el seu amor per la festa, la seua passió i dedicació, gràcies a ells esta festa any darrere d’any.” Sabia que cap president governa a soles i que el vertader motor de la falla és la seua gent. Amb treball, sensibilitat i coherència, va complir amb escreix el càrrec que li fou encomanat, deixant una empremta de modernitat, respecte i estima per la nostra comissió.
I així, en el seu comiat de 2016, inspirat per la veu dels poetes i pel batec del cor faller, ressonava aquella idea que tots portem dins:

“Cada ú és conscient,
del camí que ha fet i desfet;
per esta falla tan seua,
falleta del meu voler.”

Unes paraules que no sols parlaven de responsabilitat i sentiment, sinó també de memòria i amistat, ja que en aquell comiat va dedicar un record sentit a un gran president i amic d’una altra comissió que,
malauradament, ja no estava entre nosaltres. Amb eixe gest, Víctor demostrava una vegada més que, més enllà de càrrecs i banderes, les Falles són germanor, respecte i humanitat.

Amb este tancament ple de sentiment, memòria i reflexió, la falla deixava arrere una etapa de canvi i transició per a tornar, de nou, a mans d’un president que ja forma part indissociable de la nostra història. I així, en 2016, Antonio José Pardo i Mas acceptava novament el repte de posar-se al capdavant de la nostra comissió,obrint el que seria el seu últim període com a president, que s’estendria fins a 2018.

En aquell primer saluda no sols parlava des de l’emoció personal, sinó que feia també un sentit
recorregut per la història de la nostra comissió, recordant i posant en valor la tasca dels grans presidents que l’havien precedit. D’esta manera,Pardo tornava a agafar el timó de la falla amb la mirada posada tant en el passat, honrant el llegat rebur, com en el present i el futur d’una comissió que arribava als quaranta anys amb força, identitat i orgull de ser qui és.

El seu primer exercici va coincidir amb una data assenyalada per a tots nosaltres: el 40é aniversari de la falla, una efemèride carregada de simbolisme, records i celebració col·lectiva.
Conscient de la transcendència d’aquell moment, ell mateix deixava constància del que significava per a ell tornar a assumir la presidència en una data tan especial quan escrivia:
«he decidit posar-e a escriure el saluda del llibret de la meua falla, la meua comissió, que m’ha vist de xiquet creixer i de las qual em sent afortunat de ser el President en un any tan especial com és el nostre 40 aniversari».

Este últim període de Pardo al capdavant de la nostra comissió va coincidir, a més, amb un moment històric per a la festa fallera. L’any 2017, les Falles foren declarades Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO, un reconeixement que transcendia qualsevol comissió concreta i que posava en valor tot allò que representem: tradició, cultura, identitat i sentiment compartit. En este context de celebració i orgull col·lectiu, Pardo continuà exercint la seua presidència amb la mateixa passió de sempre, conscient que formava part d’un moment clau en la història de les Falles.

I així, arribà el moment del seu comiat definitiu al capdavant de la presidència, un comiat tranquil, generós i ple de responsabilitat cap al futur de la nostra comissió. Amb la seua manera tan pròxima i sincera de sentir la falla, s’acomiadava dient: «enguany com ja sabeu m’acomiade d’esta etapa de la meua vida fallera per a donar pas a altares fallers amb ganes i il·lusió per la festa fallera i per descomptat sabeu que em tindreu a la costra disposición». Amb estes paraules es posava punt i final a tota una era marcada per la seua empremta, la seua dedicació i el seu amor per la falla, deixant el camí obert perquè un nou president, amb una gran trajectòria fallera al darrere, prenguera el relleu i iniciara un nou capítol en la història de la Falla Nicolau Andreu.

I arribaria el torn d’una persona amb molta solera en la nostra comissió, que desborava cultura i lletres pels quatre costats. President Infantil l’any 1986, ja sabia el que era ser un dels màxims representants de la nostra comissió. Fill d’un president emblemàtic a la nostra comissió, havia vist a casa el que significava donar tot per la festa, sense esperar res a canvi.
Parlem de Robert Gómez i Samblás. Ell, que va agafar el relleu de Pardo l’any 2019, es va mantindre capitanejant la nostra comissió els següents 4 exercicis, fins al 2022.

“Parlar de llibrets és parlar d’una part de les falles que sempre he admirat com a peça fonamental de les nostres tradicions, he tingut la gran oportunitat i plaer de realitzar el nostre llibret en moltes ocasions […] però mai m’haguera vist disposat a encapçalar les paraules del llibret de la nostra gran falla com el seu President” .

Aquelles paraules resumien a la perfecció el respecte i la responsabilitat amb què assumia el càrrec.

Per a algú que havia crescut entre versos, explicacions i tradició, presidir la comissió no era un simple pas endavant, sinó un compromís profund amb la història, la identitat i la memòria de la falla.
Robert entenia el llibret no sols com un recull de textos, sinó com la veu escrita d’una comissió que es conta a si mateixa any rere any. La seua arribada a la presidència en 2019 va suposar també una aposta clara per la cultura fallera i pel valor de les arrels, sense perdre de vista la realitat d’una falla moderna, viva i participativa. Va saber conjugar passat i present, posant en valor tot allò que ens havia fet arribar fins ací i projectant-ho cap al futur amb respecte i estima. No era només un president amb trajectòria, sinó algú que sentia la falla des de dins, des de la infantesa fins a l’edat adulta, i que assumia el càrrec amb la consciència de formar part d’una cadena de persones que, generació rere generació, han fet possible que la Falla Nicolau Andreu continue escrivint la seua història.

No obstant, el segon any després d’assumir la presidència, al 2020, Robert es va veure obligat a afrontar un dels moments més difícils que ha viscut la festa fallera i el món en general, en la seua història recent. L’any 2020, la irrupció de la COVID va provocar la cancel·lació de les Falles, deixant carrers buits, monuments sense plantar i una comissió que, com tantes altres, va haver d’aprendre a viure la festa des de la distància i la incertesa. No obstant això, lluny de rendir-se, la falla va saber mantindre viu l’esperit fins que, mesos després, poguérem retrobarnos i celebrar-les de manera excepcional al mes de setembre, convertint aquell moment en una experiència diferent però carregada de significat i emoció.
Aquella etapa de reflexió i resistència quedaria plasmada en el llibret de 2021, on Robert posava paraules a tot allò viscut col·lectivament:

“Ens hem trobat oportunitats inesperades, noves posibilitats i estil de vida, en les comunicacions interpersonals, […] una major estima per la nostra salut personal així com de la cura i millora de les relacions personals. Hem constatat igualment la nostra capacitat i fortaleza, dels nostres límits, fins a on podem arribar”.

Unes paraules que no només parlaven de Falles, sinó de persones, de resiliència i d’una comissió que, fins i tot en els moments més adversos, va saber adaptar-se, cuidar-se i continuar caminant junta.

Així van transcórrer els quatre anys de la seua presidència, marcats inevitablement per una pandèmia que ho va capgirar tot, però també per la lluita constant d’un president que, junt amb les seues juntes directives, va treballar sense descans per mantindre viva la flama de la falla en els moments més complicats. Foren anys d’esforç silenciós, d’adaptació i de responsabilitat, però sobretot d’estima profunda per una comissió que sempre va estar per damunt de qualsevol circumstància. En el seu comiat, al llibret de 2022, Robert deixava un missatge ple d’humilitat i futur:

”Els que van a arribar en el seu moment es trobaren una falla forta i sanejada, i dir que ningún és imprescindible, que totes i tots els que van treballar ahir, els que treballen hui per la nostra festa i la nostra benvolguda comissió són els que llauren el futur de les nostres generacions i per últim dir que sempre seré un «nicolauer de tot cor»”.

Paraules que tancaven una etapa difícil però valenta, i que reflectixen el llegat d’una presidència viscuda
des del compromís, la cultura i un amor incondicional per la Falla Nicolau Andreu.

Amb l’arribada de 2023, la presidència passava a mans de Jesús Maroto i González, un president jove,
però amb una trajectòria profundament arrelada a la comissió, perquè havia crescut dins de la falla i
l’havia viscuda des de totes les etapes de la vida fallera. La seua arribada simbolitzava el relleu natural d’una nova generació que assumia responsabilitats amb respecte pel camí recorregut i amb ganes de continuar fent créixer la festa, però sobretot, de junts fer falla.

Tal com ell mateix recordava en el seu primer saluda com a president, ja havia tingut el plaer d’escriure unes paraules al llibret en una etapa molt especial: quan va exercir com a president infantil d’una comissió que l’havia vist créixer, aprendre i estimar les Falles des de ben menut. Aquell record no era una anècdota, sinó la prova d’un vincle profund i sincer amb la falla, que ara es transformava en responsabilitat, il·lusió i futur.

Ell, agraïa a presidents anteriors com li donaren una visió de cultura com a element clau de la festa, a més de per fer-li veure el món faller desde la tradició i les arrels.
La seua presidència va estar marcada per la il·lusió de qui estima la falla des de dins i per la responsabilitat d’assumir el càrrec en una etapa de reconstrucció i esperança després d’anys complexos.
Jesús va entendre la presidència com un treball compartit, proper i humil, donant protagonisme a la comissió i fomentant un ambient de convivència, participació i orgull de pertinença.

La seua manera de fer, directa i sincera, connectava amb una generació que havia crescut entre casal, llibret i festa, i que ara prenia el timó amb ganes de continuar escrivint història.

En el seu comiat, l’any 2025, deixava unes paraules que resumien perfectament el seu sentiment i la seua manera d’entendre les Falles:

“El que mai es tancará será l’amor per la nostra falla, per la nostra Terra, per la nostra festa”, recordant que “no hi ha final, només una nova etapa per seguir treballant i fer créixer el nostre somni faller”, i afirmant amb rotunditat que “.

La falla és molt més que una presidencia, molt més que un càrrec; és una familia, un punt de trobada, una tradició que transcenedeix”. Paraules que tancaven una etapa jove però intensa, i que reforçaven una idea clara: la Falla Nicolau Andreu continua viva perquè cada generació la sent, la cuida i la fa seua.

I arribaria l’any 2025 i, per primera vegada en la història de la nostra falla, seria una dona valenta la que es ficaria al capdavant de la nostra comissió. Silvia Carretero i Fernández assumia la presidència obrint una nova etapa carregada de simbolisme, il·lusió i orgull col·lectiu.

Silvia no arribava al càrrec per casualitat. Havia viscut la falla des de ben menuda, creixent entre casal, actes i tradició, amb l’exemple a casa d’un pare que també va exercir la presidència i amb l’experiència pròpia d’haver representat la comissió com a Fallera Major, coneixent de primera mà la responsabilitat i el compromís que suposa portar el nom de la falla per davant. El seu nomenament no sols significava un pas endavant en igualtat, sinó també la continuïtat d’una manera d’entendre la festa des de l’arrel, la dedicació i l’estima profunda per la Falla Nicolau Andreu.

La seua arribada al capdavant de la comissió marcava l’inici d’un temps nou, en què la història escrita fins aleshores s’unia amb una mirada renovada cap al futur, demostrant que la falla continua avançant sense perdre la seua essència.
En el seu primer saluda com a presidenta, Silvia posava paraules a tot allò que sempre havia sentit com a fallera, amb un discurs carregat d’estima per la festa i per les persones que la fan possible:
“La festa de les Falles no és només un conjunt de tradicions, és un homenatge a la nostra Terra i a la nostra història. És el reflex de l’esforç i la dedicació de tots i cada un dels quals formen part d’esta gran família fallera. Des de la comissió infantil a l’adulta, tots tenim un paper crucial en la creació d’aquesta festa a la qual estimem”.
Amb estes paraules, deixava clara una visió integradora i col·lectiva de la presidència, on cada persona compta i cada gest suma.

A més, incidia en allò que, al cap i a la fi, dona sentit a tot el que fem: “El que fa especial a la nostra falla són les persones que la componen, cadascú de vosaltres que, amb la vostra dedicació i la vostra il·lusió constant, feu d’esta comissió un lloc únic”. Un missatge que reforçava la idea d’una falla viva, oberta i
construïda dia a dia entre totes i tots, però sobretot, una falla compromesa i solidaria, on en ú dels moments més durs per als valencians, va ser ancla per a oferir tot el que estava a l’abast de la comissió per ajudar, demostrant que sols el poble salva al poble, Amb esta manera d’entendre la festa i les persones, Silvia ha sabut liderar un any tan especial com 2026, en què la nostra comissió ha celebrat el seu 50 aniversari. Un exercici carregat de memòria, emoció i orgull col·lectiu,que ha sabut conduir amb responsabilitat, sensibilitat i una clara voluntat d’unir passat, present i futur.

Baix la seua presidència, este aniversari no ha sigut només una commemoració, sinó un reconeixement a totes les persones que han fet possible estos cinquanta anys d’història, reafirmant els valors que han definit sempre la nostra comissió: la unió, la participació i l’estima profunda per la festa. Així, Silvia quedarà ja per sempre en la
història de la falla com la primera presidenta i com la persona que va guiar la comissió en un dels anys més significatius de la seua trajectòria, demostrant que la Falla Nicolau Andreu continua creixent sense oblidar d’on ve. I així acaba aquest recorregut. 16 presidents i presidenta. Setze persones que, al llarg de la nostra història, ho han donat tot per la nostra falla i que, sense cap dubte, han deixat una part d’ells mateixos en el que hui som.

Francesc Gabarda, Antoni Lisarde, Paco Ruiz, Roberto Gómez, Emilio Cruz, Gumer Muñoz, Pepe Guerrero, Pepe Carretero, Antonio Pardo, Manuel Rueda, Domingo Peinado, Carlos González, Víctor Castelló, Rober Gómez, Jesús Maroto i Silvia Carretero.

Simplement, GRÀCIES. Gràcies per ser història de la falla, per lluitar perquè la nostra comissió arribe al més alt de les Falles de Torrent, però sobretot per haver entés i defensat que les Falles són molt més que una festa: són cultura, són tradició i, per damunt de tot, són persones. Gràcies per saber adaptar-vos als temps, per no rendir-vos quan les circumstàncies s’han tornat difícils i per continuar creient en la falla fins i tot en els moments més complicats.
Perquè una falla no es construeix només amb monuments ni amb premis, sinó amb persones que estimen, que lluiten i que deixen empremta. I si hui celebrem 50 anys d’història és gràcies a tots aquells que, des de la presidència o des de qualsevol racó de la comissió, han cregut en este somni col·lectiu
anomenat Falla Nicolau Andreu. Que el passat ens faça orgullosos, que el present ens mantinga units i que el futur ens trobe, com sempre, fent falla.
Pels que ja no estan, pels que continuen lluitant i pels que vindran en el futur.
Visquen els nostres presidents i presidenta d’aquests 50 anys.