Essència de festa ( llibret 2023)

Ramón López Baixauli
President de la Falla Pintor Salvador Abril – Avinguda Peris y Valero – Doctor Sumsi “ El Quarantahuit”

Moltes vegades he pensat en totes les maneres possibles d’escriure l’essència Fallera, l’essència de la nostra festa, i totes i cadascuna d’elles m’ha semblat sempre insuficient. Les paraules tan gastades, els apel·latius tan comuns i les frases tan socorregudes que se’ns ocorren sempre, no fan sinó desmeréixer el que en realitat tanca esta barreja meravellosa de cultura, tradició, festivitat, devoció i sentiments.

De totes elles, i tractant d’elaborar una mescla perfecta, em quedaria amb la càrrega sentimental de les Falles, però, no sols en l’àmbit de sentiments, no, en l’àmbit de SENTITS. Com ens envaeixen, ens infecten, ens transformen, dia rere dia, fins a culminar en el gran procés febril de la nit en què tot renaix i torna a començar.
Us atreviu a endinsar-vos en el món dels sentits? A explorar les vostres sensacions més quotidianes i enfrontar-les a les sensacions que ens projecta de manera insistent la festa? Experimentem-les perquè des del dia a dia d’un faller o una fallera qualsevol, pots ser la teua, un amic, jo o un conegut.
Tot comença un matí, en alçar-se, un ja sent una cosa diferent. Ixes al carrer i la brisa matutina et porta una aroma diferent, suau, agradable. La flor del taronger comença a voler trencar els seus lligams i enviar el seu inequívoc i embriagadora aroma com a preludi de l’entrada de la pròxima primavera. A ella, milers de sensacions olfactòries, d’aromes més alegres, que intenten deixar arrere la bellesa silenciosa de l’hivern, es conjuguen entre ells i t’impregnen de les seues olors i les seues ànsies de renovació, de renaixement.

Continues caminant, i esta vegada, una nova aroma, inconfusible, comença a fer mossa en la teua voluntat, t’has proposat una vegada i una altra que arribat aquest moment sabries sobreposar-te, que la teua enteresa està per damunt d’emocions que poden anar i vindre, que no et doblegaràs tan fàcilment, però el teu subconscient és traïdor, i la primera aroma a pólvora, a Tro de Bac, a Masclet, a Traca i Estopí, et transforma, com virus latent i adormit que desperta de sobte i es vessa per tot el teu carrer, per tot el teu barri, per tota la teua ciutat. Així i tot, t’aferres a aqueix fil de força de voluntat que et permetrà no caure en l’abisme insondable que és la festa, t’aferres a aqueixa esperança de seny que et podria permetre viure aquests dies esdevenidors com a jornades quotidianes, amb una mica més d‘alegria i xerinola, si, però quotidianes al cap i a la fi. Però no, com hordes invasores que ho arrasen tot al seu pas, a l‘olor de la pólvora se sumen, més i més aliat… Aroma a xocolate recentment fet, la primera olor de l’oli que bull i modela xurros i bunyols, unes brases que comencen a prendre forma per a esculpir el millor i més saborós tros de carn, o l’èxtasi que provoca reconéixer en l’aire la fina aroma de la llenya de taronger que amb un tendre i pacient cremar pinta el seu llenç inigualable en forma de Paella Valenciana.

Tota una declaració d’intencions, abans, durant i després dels dies festius, des d’aqueix cap de setmana de febrer que anuncia que arriba l’anhelat mes de març, on a aquestes sensacions olfactòries s’uniran, fragàncies de més alt nivell, però això serà més tard.
Havia comentat que eixim al carrer, però en realitat hi ha un pas previ, emocionant, el principi de la mutació que realitzem durant aquests dies grans de la nostra festa. Com si una pel·lícula d’espies es tractara, obrim el nostre armari “secret” i ens quedem mirant com paralitzats, les nostres pupil·les es dilaten i brillen de l’emoció, i ací està, el nostre equip complet … La brusa, el polar, la parca, el jupetí, els mocadors … Els nostres uniformes de guerra. De sobte m’assalta el dubte, el primer acte, que em pose, trie un clàssic, vaquers trencats, polar, jupetí … Massa roba? No fins i tot fa fresc a primeres hores. Remate amb unes botes de seguretat, ja malparades després d’anys de lluita, i ara si, isc al carrer.
La MACRODESPERTÁ … Aqueixa manifestació popular on un grup ingent de malalts festius llancen, com possessos, el Tro de Bac a terra, aqueixa meravella pirotècnica que l’han de regular perquè no tenen ni idea del que representa. EL FUM, embolica a la gent, brollen llàgrimes de tots els rostres, en una mescla d’irritació per la fumera i emoció pel primer acte d’esta gran festa.

Esgotat, acabes gaudint d’un merescut desdejuni, un clàssic, una bona tassa de xocolate calent, i dos … O tal vegada tres bunyols, de carabassa, acabats de fer, tanques els ulls i el SABOR de la festa esdevenidora comença la seua invasió, traïdora, encisadora, embriagadora.
EL sabor és la poció verinosa que et transforma, et subjuga, t’embriaga, et sedueix i et fetilla. Exagerat tal vegada? Podria ser, però reflexioneu un moment i feu un exercici de memòria. Quantes falleres o fallers coneixeu que durant la setmana de festes, respecten la seua dieta, acudisquen al gimnàs o isquen a córrer o a fer esport …? No, els sabors t’envaeixen, el sentit del gust es torna a despertar bruscament i prefereixes no sacrificar aqueix aperitiu, plat d’arròs, la cervesa del migdia, ja arribarà el temps de la penitència, ara és temps del pecat, l’excés (no sobre excés), de les llicències, de la felicitat, al cap i a la fi.
Passada esta primera prova de foc, és hora de posar-nos més formals. Les Falles tenen moltes coses especials, però potser una de les més grans és la capacitat camaleònica que tenen Falleres i Fallers per a mutar des d’un estat d’histèria festiva a una presència digna de les passarel·les de moda.

Comença una lletania de transformació que serà d’obligat compliment entre dues i tres vegades al dia. Dutxa ràpida i calenta, sessió de maquillatge i cremes i un café furtiu. Esta vegada obrim un altre doble fons en el nostre armari secret i apareixen diverses possibilitats, la més ràpida triar la nostra roba de gala no oficial, brusa corporativa, mocador ornamentat, i el polar … Per això del fred. L’altra opció és la dels valents, els abduïts, els que han estat esperant deu mesos amb alguna interrupció per a poder lluir el nostre vertader uniforme, el nostre sant i senya, el nostre signe d’orgull, llavors és quan tir de fredolic, saragüells, lligacames, calces, espardenyes d’espart, camisa de fil, faixa, jupetí i mocador.
M’encamine amb gest seriós cap a on es concentren els meus companys d’armes, i com tropa medieval que acudeix a la trobada dels clans per a preparar la batalla, ens encaminem fins a la plaça. Plena està de gent, gent que comparteix il·lusió, amor i devoció per esta festa, gent que ha estat silenciada durant dos maleïts anys per esta diabòlica malaltia, gent que ja crida: Prou! Que vol continuar vivint en la seua pell tota la humanitat que destil·len les falles. N’hi ha amb vestit de faena, de gala i molts altres i sobretot unes altres de Valencians i Valencianes, lluint el vestit que durant aqueixa travessia en el desert ha estat cridant ajuda des del fons fosc d’un armari.

La dona que ens parla des del balcó, probablement és la dona més feliç de la festa, perquè potser creia que aquest moment no anava a arribar, i connecta amb tots, s’activa immediatament un interruptor intern en cadascun dels fills d’aquest poble, que els fa enfervorir, entrar en un estat d’èxtasi festiu, això ja no hi ha qui ho pare. Els oïts, una altra vegada, igual que ho feren al matí amb els primers trons de la despertà, tornen a posar-se alerta i gaudeixen amb els crits d’alegria, la música, les paraules… Un vers incomparable.
I com a soles no podem, demanem l’ajuda dels nostres veïns, després de l’inici oficial en la plaça. Recuperem la cara gruixuda fallera, sí, perquè no cal tindre vergonya per a demanar aqueixa “voluntat per a la falla” que s’està perdent amb els anys, perquè al final i a base d’insistència el veí col·laborarà. Perquè li portem la festa, l’orgull del seu poble, al carrer.
Un sopar reparador, amb els peus ja indicant, amb conats de dolor, que està canviant el ritme i que cal estar preparats. Sopar amb amics, en el casal, tertúlia, planificació, il·lusió, impaciència … Ja són ací.

Després d’un somni, no gaire, reconfortant i un bon desdejuni, agafem força i ens encaminem a veure la cavalcada dels més xicotets, la CAVALCADA DEL NINOT. Desfilada informal i crítica, on els xiquets expressen el seu millor saber estar i ens contagien de sàtira, humor i alegria. Mentre els majors ajudem, formem, dirigim… I altres, els més trenquen les seues mans i les seues cordes vocals aplaudint al futur de les nostres comissions.
En finalitzar, ells també, tindran el seu menjar, la seua festa comença també, a un altre ritme. Ells són els reis dels matins i de les vesprades, que li ho diguen si no als pares i mares que combinen la nit festiva amb el fet de matinar infantil …

Els ninots comencen a arribar a l’EXPOSICIÓ, que en un vist i no vist està muntada i llista per a rebre visites. Un nou sentit s’acreix, LA VISTA, que encara que és present des de l’inici en aquest moment comença a prendre major importància. No vull perdre’m detall, els ninots com a esplèndids amfitrions em conviden a desfilar lentament pels corredors que formen esquena contra esquena, i si et pares a veure amb deteniment alguns, fins i tot, voldrien parlar-te.
Demà cal estar presentables, li imposen a la nostra millor amiga el màxim reconeixement que concedeix la festa als quals han dedicat gran part de la seua vida a ella, el BUNYOL D’OR I BRILLANTS AMB FULLES DE LLORER. Trenta anys, trenta! (sense comptar el temps que has pertangut a la comissió infantil). Tota una vida de dedicació, sacrifici, devoció per les falles, per la teua gent, per la teua comissió. Quin orgull veure’t la cara de felicitat quan t’ho imposen, i el reflex d’aqueixa llàgrima furtiva que esvara per la teua dolça galta, perquè segurament t’hauràs recordat del teu iaio, fundador de la falla, que en aqueix moment t’estarà mirant des del cel. La vista, una altra vegada la vista, sempre present sempre atenta.

Ens toca als majors, celebrar aqueix xicotet carnestoltes irreverent que significa la nostra CAVALCADA DEL NINOT, nit de festa, de riures, de crítica i de música. Per un moment ens transformem en els que són els vertaders protagonistes de la festa, els ninots, aqueixos éssers de fusta, suro i pintura, que jo particularment crec que tenen vida pròpia. I després un bon sopar, per a comentar els dies que ja han anat passant, intercanvi de missatges, fotos, muntatges, àudios.
Arriba el moment d’engalanar el que serà el nostre saló del tron, de banquets, la nostra àgora sagrada, on viurem des de hui fins al dia de la foguera purificadora. A on es donaran cita, totes les confidències, debats, algun bes furtiu i on més d’un es quedarà adormit aqueixos 10 minuts furtats a jornades esgotadores. Ella, la CARPA, ha de quedar acollidora, perquè és la nostra casa, el nostre lloc sacre des d’aqueix mateix moment.
Tot bon clan té el seu cap i sobretot la seua CAP, encara que en aquest cas és més que cap, una REINA, la FALLERA MAJOR, ens honra amb el primer gran banquet, reunint-nos a tots, disposats a gaudir del fruit del treball de tot un any, regal per a la nostra vista, les nostres oïdes, i també el nostre gust i olfacte, perquè un sopar de Fallera Major, sempre és un sopar especial.

I després la nostra REINA INFANTIL farà el propi en el seu berenar amb els nostres hereus festius, el mateix, idèntic, a escala reduïda, però el mateix ímpetu, la mateixa il·lusió.
I arriba el dia, on els nostres ulls adquireixen una lluentor vidriada en observar la majestuositat dels ninots, de les rematades, de les escenes, que componen les Falles, tant la infantil com la gran. Després de tant de temps l’encreuament dels nostres carrers tornen a rebre a les que són, per dret propi, propietàries per cinc dies d’aqueix espai vital de la nostra ciutat. I sembla que els edificis que les circumden, els arbres de les voreres, fan una xicoteta reverència, com donant-los la benvinguda després de tant de temps d’espera. Aqueix contenir de respiració quan la grua inserida la rematada final, aqueix encaixar la mà de l’artista o fondre’t en una abraçada amb el per a celebrar la conclusió d’un treball finalitzat, o aqueix genoll adolorit per un incansable posar gespa circumdant la falla, tot això fa que LA PLANTÀ es convertisca en el moment més especial de la festa. Ja tenim ací la nostra raó de ser, d’existir, el nostre màxim anhel, el motiu del nostre orgull, el fruit del nostre treball, la nostra alfa i la nostra omega. LES NOSTRES FALLES JA ESTAN PLANTADES.

A partir d’esta nit, donarà principi una incansable rutina que durarà quatre frenètics dies i que es repetirà fins a saber-la completament de memòria. Als matins, DESPERTA i DESDEJUNI, a mitjan matí ESMORZAR, al migdia DINAR, a la nit SOPAR i després DISCOMÒBIL. Dia rere dia, com Bill Murray en el Dia de la Marmota, repetirem tots i cadascun d’aqueixos moviments.
I qui no conega la nostra festa podrà preguntar, “Llavors, Què tenen d’especial les falles, si es tracta de menjar i beure com en la resta de les festivitats?… Ah no, estimat amic i visitant, beneïda siga la teua ignorància. Jo posaré una mica de llum sobre aqueix fosc desconeixement. “És que nosaltres els fallers, entre desdejunis, esmorzars, menjars i sopars, encara tenim temps per a, els homes vestir-nos amb el nostre vestit regional, i elles, les nostres heroïnes, les nostres dones, d’esculpir al seu cap aqueix meravellós pentinat amb tots els seus ornaments i abillar-se també amb els seus millors vestits de valenciana. I podràs preguntar: oh! Intrèpid viatger, i per què? …

Doncs per a acudir a acompanyar al TRASLLAT DE LA VERGE DELS Desamparats, per a assistir a la RECOLLIDA DE PREMIS atorgats a les nostres falles, per a entregar el nostre amor en forma de FLORS a la verge en L’OFRENA, per a acudir en CERCAVILA a la MISSA DEL NOSTRE PATRÓ SANT JOSEP, o per a acompanyar a la Fallera Major tots abillats de valencians en el dia de la CREMÀ… Al fet que ara ja ho veus de manera diferent?
Tot transcorre entre dies d’indecisions a l’hora de triar que vaig portar em pose, de moments furtats al sofà de la teua casa per a dormir quinze minuts després de canviar-te, de converses i partides de cartes acompanyades d’una copeta, de riures i confidències quan la jornada ja ha acabat i acabes de recollir la carpa, de passejos nocturns per a visitar altres demarcacions, de riure, alegria, festa i cansament.
I cansats arribem al nostre dia gran, SANT JOSEP, el nostre patró fuster al qual li dediquem esta meravella que ha arribat a nosaltres a través dels anys, a través dels segles, en forma d’herència divina, com ningú haguera imaginat.

És el dia per a posar-te la teua millor seda, la teua millor camisa, el teu espolí o el teu domàs, deixar caure sobre la teua pinta dolçament aqueixa mantellina que la teua mare et va donar i que ve de la besiaia, de penjar-te la teua creu de plata i el teu camafeu de la Verge i acudir a donar-li gràcies a Ella i sobretot a SANT JOSEP. Gràcies per haver-nos permés de nou poder celebrar aquestes Festes que vam creure per un moment en perill, gràcies perquè malgrat tot i gràcies a la matèria primera de la qual estem fets els fallers podem sobreposar-nos a totes les vicissituds, gràcies en definitiva per haver pogut nàixer o viure en esta terra, beneïda per Déu, i poder tindre l’honor de celebrar esta tradició centenària.
I després d’un dia de festa, com el clàssic dia de festa patronal del poble, d’haver degustat el menjar típic de la nostra horta, de la nostra terra, arriba el moment culminant.

La nit ha començat a dibuixar els seus grisos tons i s’encenen les llums que il·luminen el carrer i les falles per última vegada enguany. El torn dona principi amb la Falla Infantil, els xiquets formen un cercle al voltant de la falleta mentre el President Infantil i la Fallera Major Infantil, prenen la metxa de la traca que encendrà la falla. En qüestió de segons la falla és presa pel foc, els semblants de les cares comencen a canviar, saben que és llei de vida, que ha d’ocórrer d’aqueixa manera, però llavors és quan comencen a aflorar molts sentiments, prompte aqueixa tristesa dona pas a l’orgull i a la festa, i ballen al voltant de la foguera, com ritu ancestral. Un altre any més es compleix el sagrat ritual.
Més entrada la nit, la cara de la Fallera Major, una mescla de cansament i emoció, va canviant també de semblant, les seues amigues comencen a consolar-la encara abans d’haver encés el foc final, però ella busca la mà de qui ha sigut el seu principal suport al llarg de tot un any, el seu PRESIDENT, aqueixa mà amiga, confident, li transmet seguretat, temprança, una abraçada i un paternal bes en el front li indica que tot està preparat.

Dues mans sostenen el minat encés amb la seua llum verda i acosten la flama al principi de la traca final, s’encén i en aqueix moment sembla que cada pas entre explosió i explosió poguera durar una eternitat, però encara que ella ho desitjaria amb tota la seua força, el món no es deté, és més, no ha de detenir-se.
El foc corre per l’estopí encenent els assortidors que vomiten les espurnes cap a la falla impregnada suaument amb potenciadors del foc hàbilment col·locats. Les flames afloren, lentament al principi, fins que comencen a sentir-se protagonista de la freda i estrellada nit i es van elevant cap al fosc mantell de la nit del 19 de març.
Els ninots, en sentir-se impregnats per la calor de les mateixes fins canvien els seus rostres esbossant somriures burlescos. Si et pares i escoltes diries que els sents murmurar de satisfacció, perquè per a això naixen per a ser purificats i entregar el seu esperit a les flames En qüestió de minuts tot el treball d’un any és renovat, es compleix el ritual i les espurnes s’eleven al cel com volent formar elles soles la seua pròpia constel·lació d’estreles. TOT ACABA PER FI.
Això, amics i amigues fallers és el que al meu modest entendre podria explicar que és L’ESSÈNCIA FALLERA, un torrent dels nostres SENTITS en el seu màxim exponent. L’OÏDA, L’OLFACTE, EL GUST I LA VISTA …
Com dieu, que ens falta un, EL TACTE? Bo, en realitat no ens ha faltat en cap moment perquè sempre ha sigut present, repassem un moment…
El primer tro de bac que prenc entre els meus dits, el dit que banye en el xocolate per a portar-me’l a la boca, el bunyol que trie de la safata recentment treta, el tros de pa amb el qual ramat el meu plat d’esmorzar, la carícia que l’obsequie al meu vestit de valencià, els dits que nuguen faixes i mocadors, les mans que visten la disfressa o empunyen el ram de l’ofrena … Les palmes que estrenyen l’esquena en una abraçada…
El dit que neteja la llàgrima de la galta d’una fallera…
LA MÀ QUE ES POSA SOBRE EL MEU COR SENT EL SEU PALPITAR, EMOCIONAT PER TOT EL VISCUT I LA INTENSITAT DEL MOMENT.
NO, AMIGUES I AMICS FALLERS, NO FALTAVA, ÉS EL QUE MÉS PRESENT ESTÀ EN TOT MOMENT.
QUE SORT TENIM, QUE FESTES MÉS IMPRESSIONANTS, QUIN ORGULL, QUIN HONOR.
LLARGA VIDA A LES FALLES!!!!