Dona i Falles (llibret 2021)

El reflex a la festa d’un llarg ple d’obstacles (1863-1936)

Per Javier Mozas Associació d’Estudis Fallers

És curiós vore com, amb el pas del temps i les diferents vessants de la festa fallera que han anat acaparant l’interès dels artistes fallers i dels escriptors, no s’haja tractat en profunditat fins ara el tema de la dona i la seua participació en les Falles. Potser siga producte d’eixe mateix desconeixement o tal vegada de la ingent tasca d’investigació que cal fer per tal de tindre una visió el més ampla possible d’estes dones.
La inclusió de la dona en la festa de les Falles la volem subdividir en tres punts diferenciats per la seua naturalesa, però que ens aporta una visió de conjunt des de la incipient col·laboració fins a la seua implicació total en l’actualitat. Així, una primera aproxi- mació s’ha de fer observant com les dones comencen com a pú- blic de les falles i acaben en el màxim escalafó de la organització de la festa fallera. En segon lloc, un altre punt d’igual importància de la participació de la dona en la construcció de falles des de les primers notícies del segle XIX. I per últim, un tema menor perquè les dones no hi participaren directament però que els afectà, ja que els artistes fallers feren a la dona la protagonista d’algunes falles que intentaren reflectir la realitat social d’ella.
El cas és que ací vos presentem este article que vol per una ban- da, arreplegar el màxim possible d’informacions i documents que parlen de les dones que s’han involucrat i posar-los en valor al analitzar-los per tal de poder establir un primer esbós, revisable, sobre la història de la dona en la festa fallera. I d’altra banda, com les falles plantades reflectixen el que la societat està vivint i reivindicant en eixe mateix moment.
Anem a continuació a fer un recorregut històric dels fenòmens citats separats en sis etapes: el segle XIX on podem situar el co- mençament; les tres primeres dècades del segle XX amb una translació dels canvis de rols en la societat; la dècada dels trenta on les dones tenen una forta presència, la més important en la història; l’etapa de l’autarquia i primers anys de la tecnocràcia (1940-1965), on podem trobar la autocomplaença de la dona a l’home dins de les falles; la segona part del segle XX (1965-2000) amb l’inici de la participació activa de la dona; i l’epíleg del que portem del segle XXI.

1. La dona irromp en la societat

El moviment del Feminisme tingué el seu origen en la Il·lustra- ció. Rousseau proposà un estat liberal on la dona no tenia cap paper, i és el moment en que es plantejà un discurs crític sobre la igualtat i la diferència de gèneres. Hi hagué certes respostes per part de les dones, com la Declaració dels Drets de la Dona i la Ciudadana de Olympe de Gouges (1791), i la Vindicació dels drets de la dona de Mary Wollstonecraft (1792). Originàriament dema- nava l’obtenció de la igualtat en els drets civils de propietat, de capacitat d’obrar i dins del matrimoni. A esta fase se li denominà la Primera Onada

1.A. L’Incipient participació de la dona en la festa de les Falles (Segle XIX)

Tot i que no siga una participació directa en l’organització o cons- trucció directa de les falles, existix una primera activitat de les dones molt lligada a la festa i que sorprèn al lector quan ho llig als diaris de l’època. A través de la premsa entre els anys 1863 i 1865 podem intuir que les xiques joves eixien eixe dia amb la mi- llor indumentària per a lligar.

“En torno de las fallas nos prometemos ver
los rostros más lindos y los mejores talles del
bello sexo valenciano.”1
“Preparaos, pues, hermosas valencianas,
a lucir vuestras galas y bellezas en el paseo
que en ese día se establece en las calles de
la ciudad para visitar las fallas y daos la enho-
rabuena, ¡oh, pollos que deseáis vivamente
ocasiones en que poder admirar la elegancia
y gracias de vuestras compatricias!”2

“No os quejaréis, lindas niñas, que aguardáis
este día para ver por esas concurridas calles
y plazas, más que las erguidas figuras de las
fallas, las amables sonrisas de un elegante pollo
, que os dirige dulces palabras; no os
quejaréis, que larga es la carrera que obliga-
réis a seguir a la bonachona mamá que se en-
canta antes las fallas haciéndose la distraída.
Os prometo correr toda la tarde por ver,
no a las fallas, sino a vosotras.”3

D’estes tres referències podem extraure que, tot i no ser un dia molt destacat en el calendari festiu de la València religiosa, si que era aprofitat pel poble per a passejar i distraure’s. Les classes bai- xes consideraven les Falles com la seua festa, allunyada de la burgesia i l’església, i vestien de festa per a fer la ronda per les falles que hi havia plantades. A més, les xicones d’entre 15 i 20 anys, tot i estar acompanyades pels seus pares, aprofitaven per deixar-se vore pels carrers valencians per vore si cridaven l’atenció d’algun xic.
El contrapunt el posaven algun grup de xics que demanaven per- mís per a plantar falla i organitzar festa amb banda de música per tal d’amenitzar el dia, per fer la convenient publicitat en la premsa, i així ser punt de visita obligada de les xiques que anaven de passeig i vore-les… com veiem, la festa de les Falles servia per a altres fins diferents que riure’s.
Este passeig devia ser tan important per a elles, que en 1863 apareix en la premsa per primera vegada un itinerari de totes les falles monumentals, indicant el tema tractat. Segons el diari, “al- gunas de nuestras más amables lectoras, dándonos mil gracias por haber puesto en su noticia la relación exacta de las fallas”. A l’any següent, la premsa assumix l’èxit que tingué la redacció d’un itinerari i el tornà a fer adduint el mateix motiu: “Para que nuestras lectoras tracen su itinerario”.

L’extrem d’esta història el trobem en el punt satíric del poble va- lencià. L’any 1864 s’anuncià els dos diaris de la ciutat uns dies abans de la festa, que un grup de veïns estava projectant una falla al carrer de Santa Clara. Inclús apareix citada als itineraris. Fins ací tot seria normal de no ser perquè en realitat tot va ser un engany fent còmplices als diaris per anunciar-la perquè volien vore als xics passejar pel seu carrer. El diari La Opinión hagué de demanar perdó als seus lectors i abonats a l’endemà de la cremà. I també puntualitzà que les xicones atraparen “a veintidós incautos pollos y a tres esperimentados gallos.”

1.B. La puntual participació de la dona en la construcció de les Falles

A mitjans del segle XIX, les falles eren un cadafal normalment quadrangular d’uns dos metres d’alçària amb bastidors de fusta que amagaven el combustible per poder cremar-los millor. Els ni- nots tenien una construcció interna de fusta i palla, amb roba ori- ginal i caretes de cartró o de cera. Normalment, la roba eren peces que la gent ja no utilitzava i que era arreplegada per la comissió o els xiquets quan pegaven voltes cantant l’estoreta velleta.
En este context faller en la primerenca etapa de les persones en- carregades de construir les falles, ens troben una referència a la participació directa de les dones en la construcció de la falla del carrer de Roters. La noticia es publicà el dia 13 de març de 1864 en el Diario Mercantil de Valencia on, a banda de donar-nos com a primícia que els caps i extremitats han sigut modelats per cone- guts artistes, “las figuras, especialmente las ‘ellas’ vestidas por al- gunas complacientes y amables niñas de aquel barrio”.
El vocable niñas ens incita a pensar que la seua edat no passaria la joventut, el més segur que en concordança amb l’edat dels fa- llers que s’encarregaven d’organitzar els festejos i en altres casos també de la construcció de la falla. També podem aventurar que les xiques serien, sinó veïnes dels fallers, les germanes o núvies dels xics, ja que a l’època era complicat deixar eixir a una xica al carrer a certa edat sense el consentiment dels pares. O també es pot pensar que la falla que de l’organització de la festa partici- paren en la gran majoria xiques i que, per atraure xics que bus- caven vore falles, avisaren al periodista perquè incorporaren eixa informació.
Esta coiuntural notícia ens deixa amb la mel als llavis, per tal de pensar si esta pràctica va estar més estesa o efectivament va ser un cas totalment exclusiu, o sobre tot en quina mesura les dones (xiques) participaven de la festa, tant en l’organització com en la construcció.

1.C. Les Dones com a tema tractat en les Falles del XIX

Com en altres aspectes de la vida quotidiana, este incipient femi- nisme en una etapa molt inicial, va estar criticat pels homes de l’època al sí del món de les Falles, tant pels propis fallers com pels artistes fallers que triaren temes íntimament relacionats amb les costums. En concret, hem trobat només dos falles plantades a finals del segle XIX que fan referència amb este assumpte.
El primer cas va ser la falla plantada al carrer de Maldonado en l’any 1882. D’autor desconegut, es va instal·lar una falla on es podien vore una escena amb quatre dones assegudes al voltant d’una taula que estaven jugant al joc del Burro. Al voltant d’elles estaven els seus respectius marits en diferents actituds, uns tre- ballant i altres ‘dándose mojicones’4 segons la notícia apareguda a Las Provincias. Esta falla criticava que les dones també jugaren a les cartes, imitant als homes en certs rols que sempre havien

estat reservats a ells. I a més, amb l’afegit que el joc era conside- rat un vici. De fet, en eixa mateixa notícia de premsa, identifica ales jugadores de cartes coma filles d’Eva, confirmant el sentit devici.
El segon exemple és la falla plantada a l’Hort d’En Sendra, pa- gada pel gremi de Soguers i construïda pel pintor Pedro Ferrer Calatayud en 1898. En l’escena apareixien dos senyoretes jugant al coín, més conegut en l’actualitat pel billar, mentres dos homes estaven a un cantó observant-les de manera picant. Poc més po- dem extraure, excepte que la falla torna a criticar l’intent de la dona de fer les mateixes activitats, professions i distraccions dels homes. A més s’afegix una nova forma de lligar, cridant l’atenció fent eixes activitats. Curiosament, esta falla va obtindre el primer premi atorgat per la societat Lo Rat Penat.

La dona comença a prendre consciència i a participar (1901-1930)

Entre finals del segle XIX i principis del segle XX, el moviment fe- minista avançà en les seues reivindicacions, prenent com a nom el de Feminisme Modern. Principalment se centrà en els drets al sufragi femení en les eleccions (aconseguit en Anglaterra en 1918 i en EUA en 1920), a l’accés a l’educació i a l’obtenció del poder polític. Ací en Espanya tot es dilatarà un poquet més, ja que la primera vegada que es reconeix el sufragi universal femení (el dret a vot de les dones) fou en 1924, però de manera puntual. Primo de Rivera establí en 1927 que les dones formaren part de l’Assem- blea Nacional Consultiva, tot i que haurien d’estar degudament autoritzades pels seus marits. Així, la primera dona en la histò- ria en parlar en el parlament espanyol va ser Concepción Loring. Posteriorment, en l’avantprojecte de la Constitució de la Monar- quia de 1929 per a les eleccions a diputats a Corts, es reconeix en igualtat el vot femení.

2.A. Les primeres dones falleres o l’incipient participació

En les primeres dècades del segle XX, les comissions falleres esta- ven composades d’una mitjana de deu persones. Estes referènci- es les trobem en les escasses referències que ens dona la premsa de l’època i el algunes de les sol·licituds de plantar falla conser- vades a l’arxiu municipal. Normalment el composaven els que tenien obradors i tendes al propi carrer, segons les investigacions fetes als padró d’habitants respectius.
Després de fer una recerca prou extensa per la premsa de l’època amb una selecció de llibrets, hem trobat dos referències a dones al sí d’una comissió fallera en esta època. El primer cas és en la comissió fallera de la Gran Via-Pizarro-Martí de l’any 1915. Se- gons comunica el diari El Pueblo del dia 21 de març, fins un total de huit falleres s’encarregaren d’organitzar un menjar per als po- bres. No tenim constància ni seguretat que en anys posteriors, esta comissió tinguera falleres.
Més endavant, en el llibret de la centenària comissió dels carrers Murillo-Palomar hi ha el llistat dels fallers que la composaven. I entre ells, només trobem el nom d’una fallera, anomenada Paca, que és qui s’encarregaria de fer els bunyols. Molt tradicional d’al- tra banda que en les comissions actuals alguna dona s’encarre- gue de fer este producte valencià.

2.B. La plasmació del Modernisme Femení a les falles-monument

Este nou fenomen tenia per trets característics els següents: el canvi de rols, assumint els homes les tasques domèstiques i les dones gaudint dels ‘vicis’ i oci dels homes; canvi també en la manera de vestir de les dones, amb la introducció en 1910 de la falda-pantaló i les faldes més curtes per a les dones per tal de provocar els homes; canvi en la moda masculina, anomenats els pollo-pera, que els homes vestien seguint un gust més femení, i a més no volien casar-se; i per últim, el canvi del pentinat de les dones a l’estil garçon (masculí, amb el monyo curt).

En conjunció amb este fenomen, poden vore a les falles que es plantaren en estes primers tres dècades del segle XX un augment de la crítica cap a este modernisme femení. Les falles aprofitaren estes situacions per a exagerar algunes de les modes descrites, com en el cas del canvi de rols, on algunes falles presenten a les dones que ha arribat un moment en que no saben fer cap tasca domèstica. O posar xicones amb la roba massa curta, raspant l’erotisme.
En la segona dècada del segle XX trobem tres casos puntuals. Dels tres, dos tracten la recent aparició a la moda femenina de la falda-pantaló,5 i que suposà una autèntica revolució en el vestir que no va ser ben rebuda per molts sector de la societat segons la premsa de l’època. I així ho reflectiren dos falles plantades als carrers d’Espinosa (1911) i Adressadors-En Gil (1912).
Més endavant, el tercer cas l’any 1918, amb la falla plantada a l’antiga i desapareguda Plaça de la Pertusa baix el lema Si las mujeres mandasen. Un marit cuinant i cuidant al seu xiquet i una dona xarrava i bevia una copa amb una amiga simbolitzava un canvi de rols tradicionals producte des nous plantejaments sexu- als. La premsa de l’època, intuïm que totalment masculina, llan- ça una afirmació contrària a este canvi de rols: “Trata de las tristes ventajas que obtendrá la humanidad si las doctrinas feministas se imponen”.
Però no serà fins l’any 1926 quan esclate la febre per criticar el co- mentat modernisme femení en totes les seues variants dels can- vis de indumentària femenina, l’intercanvi de rols, el pollo-pera o el nou pentinat de les xicones. En algun cas puntual este feno- men serà vist com progrés, però la immensa majoria de falles ho tractaren com una crítica.

Esbós de la falla de Borrull-Socors (1930). Arxiu històric municipal de València.

Fins a 1931 veiem plantades 22 falles tractant totes o alguns dels temes.6 És curiós que, mentres els anys 1926, 1928 i 1929 el feno- men és anecdòtic, en 1927, 1930 i 1931 destaca l’augment de la proporció del número de falles amb este tema, sobre tot el pri- mer amb huit, el més alt de tota l’etapa. S’intuix que els dos úl- tims anys, la situació de la dona estava ja a punt de fer un canvi molt important en la seua consideració social com vorem en la següent etapa.
Per temàtiques, dins de la subdivisió del fenomen, el tractament va tindre el següent ressò: sis falles tractaren el canvi de rols en les tasques domèstiques; dotze ho feren en relació amb la modernit- zació de la indumentària femenina, l’ús de la falda-pantaló, les faldes més curtes i la conseqüent provocació femenina; sis per al pentinat a lo garçon; quatre amb la igualtat dels drets per a les dones; el mateix número per a la confusa moda masculina; una per a criticar els hàbits de fumar, beure i jugar que volien imitar les dones; i dos que criticaren de forma general tots els aspectes citats.
D’altra banda, podem vore com la figura de la dona pren forma coma remat d’una falla que, en esta etapa, serà una costum més estesa, tot i que conforme avancen els anys, anirà disminuint poc a poc el nombre de falles amb remat femení: 1932 (15), 1933 (10),
1934 (8), 1935 (3) i 1936 (10). Encara trobarem casos aïllats que criticaren les modes femenines de l’etapa anterior, com les faldes curtes, pentinat a lo garçon, com a font de vicis, o amb la vara de comandament governant.
Per a la quantitat de cadafals plantats, és una quantitat res menyspreable. La varietat formal i icònica de les dones en els cadafals serà molt ampla. Durant esta fase es plantaren dones representant tot tipus de casuístiques: el progrés, la deessa Fortuna, la Justícia (tres casos), una model, boxejadora, els pecats capitals, i abillada amb banyador per a nadar o pescar nuvi.

Un cas prou abundant va ser la Monarquia, representada com una dona abillada a la moda del moment o bé amb trage de sevillana, però identificada amb la Corona Real només en falles plantades en l’any 1932 que encara estava d’actualitat el tema del canvi a la II República.7 El contrapunt el va posar la represen- tació de la República com una dona amb un barret frigi -símbol republicà- excepte en un cas que portava la Corona Republicana. Curiosament, la immensa majoria dels casos es van plantar en l’any 1932, i en els tres anys següents només veiem un cas per any. En canvi, el personatge més representat amb forma de dona durant tots els anys de l’etapa va ser la pròpia València, abillada a la valenciana, amb poc menys de vint casos

3.Un gran pas per a la integració de la dona a les Falles (1931-1936)

Les eleccions a Corts de juny de 1931 es feren per sufragi universal masculí i sufragi passiu femení, es a dir, que les dones no podien votar però en canvi sí que es podien presentar com a candidates. El resultat fou que tres dones foren triades: Margarita Nelken pel Partit Socialista Obrer Espanyol, Clara Campoamor pel Partit Re- publicà Radical i Victoria Kent pel Partit Radical Socialista.
Però el fet destacat tingué lloc en el debat obert per la concessió del dret al vot a les dones (sufragi universal femení) entre dos de les dones elegides. Per una banda Kent defensà que no era el moment d’atorgar el vot a les dones ja que encara estaven baix la influència de l’església i el vot aniria a parar als partits de dretes. De l’altra, Campoamor defensà el dret al vot de les dones. Al final guanyà Clara Campoamor i el dret al vot de les dones en la Cons- titució de 1931 fou aprovat per les Corts el 9 de desembre de 1931, sent la primera ocasió per poder exercir el seu dret en les eleccions generals de novembre de 1933.

Esbós de la falla de Àngeles-Balmes-Triador (1932). Arxiu històric municipal de València.

3.A. El tema faller del Feminisme assolix el punt àlgid

A pesar de la transcendència del moment històric que suposà que la dona adquirí el dret al vot en les eleccions d’abril de 1931, enles festes falleres de l’any següent a penes tingué ressò com a tema faller la igualtat electoral aconseguida. De fet, només dos falles tractaren el tema en 1932: Àngels-Balmes-Triador i Plaça de l’Àngel. La primera, realitzada per Barberá i Nácher, tenia diverses escenes on la dona intentava convèncer als homes per anar a vo- tar. La segona, de Luis Bagán i Miguel García, tenia al remat una dona asseguda sobre una urna on havia dipòsit, en lloc del vot, tots els elements que la mantenien esclavitzada a la cuina, com una escoba o un poal.
Amb esta igualtat, les dones comencen a proposar-se metes més altes en la seua vida, entre les que destacà les de l’emancipació de l’home, com per exemple en la política, on les dones es plan- tegen presentar-se en les eleccions a càrrecs com regidores o di- putades amb la intenció de governar ja que, amb l’opció que tin- dria un home de votar entre una dona (bell sexe) i un altre home, òbviament triarà a la jove. També en la llar, on els homes porten els ‘pantalons’, però per a les tasques domèstiques i també en cuidar als xiquets, mentres que dona està ocupada fent altres coses o fora de casa. I en el matrimoni, on l’emancipació de la dona passa per demanar el divorci ja que sap que pot triar marit més jove. Amb estes temàtiques es plantaren quatre de les falles de 1932 a les places de Sant Bertomeu (El vot de la dona, de Pepe Roda) i de Calatrava (Si les dones manaren, de Fernando Roda), i els carrers de Cádiz-Mendizábal-Puerto Rico (Progreso, de José Latorre) i Danzas (El triunfo de Fémia o les que tallen l’abaecho, d’Antonio Llorca). En anys posteriors ja no tornen a vore reflectida estes reivindicacions femenines.
D’altra banda, també tornem a vore situacions i actituds que són herència de l’etapa anterior amb els avanços per part de les do- nes. Fins a huit falles plantejaren diferents situacions: els mètodes renovats de seducció amorosa (Nau-Bonaire en 1933); el canvi en la manera de vestir, tant en el masculinisme de les dones com el feminisme dels homes (Plaça del Contrast en 1933; Blanqueries en 1933); l’extremisme de les dones que ja no saben fer cap tasca de la llar (Vivons-Arizo en 1936); el divorci (General Prim-Francesc Sempere en 1933); o els canvis genèrics de rols i costums entre els gèneres (Plaça de l’Encarnació en 1933, Ripalda-Soguers en 1934 i Plaça del Molí de Na Robella en 1935).

3.B. La irrupció de la dona en la festa fallera

La figura de la Fallera Major de València naix en esta època amb una influència clara dels Jocs Florals i dels Concursos de Belleses. En la ciutat de València es celebra des de l’any 1879 l’elecció de la Regina dels Jocs Florals per part de la institució valencianista Lo Rat Penat, sent el primer nomenament per a la filla d’En Teodor Llorente, María. Tant antigament com en l’actualitat, el ritual de l’acte de l’Exaltació seguix les mateixes pautes, i són reproduïdes per la festa de les Falles.
Per la seua banda, els concursos de belleses tenen el seu prece- dent més antic als Estats Units d’Amèrica en 1854. Però no acon- seguiren renàixer fins que en 1921 s’elegí la primera Miss Estats Units (o Reina de la Bellesa). En este certamen es buscava la be- llesa física exclusivament per mitjà d’uns desfiles en vestits de nit. En l’any 1928, els EUA punxaren a Europa perquè elegira també a la seua representant, i així poder competir els dos costats de l’At- làntic. Espanya trià a la seua primera Miss Espanya (Senyoreta Espanya) a l’any següent, Pepita Samper, qui participà en l’edició europea. L’èxit a nivell espanyol d’una valenciana es repetí a l’any següent, 1930, on la Senyoreta València Elena Pla també va ser triada Senyoreta Espanya. Estes dos representants valencianes, passejaren la seua bellesa en tots els llocs i festes valencianes que foren convidades, com va ser a les Falles de València, entre altres festes.

Ángeles Algarra, Reina de les Falles (1931).

Davant este auge de promocionar la imatge d’Espanya amb una representant dona que simbolitza la bellesa del país, va fer que el Comité Central Fallero imitara la iniciativa de triar una dona fa- llera per tal de representar i promocionar turísticament els valors valencians i fallers fóra de la nostra ciutat. Així, propicià que cada comissió fallera elegira per a les Falles de 1931 una representant de cada comissió fallera. La primera afortunada va ser Ángeles Algarra, fallera de la plaça del Negret, qui també va tindre l’honor de rebre un pas-doble dedicat.
En 1932 canvià la denominació a bellesa fallera, perquè als man- dataris republicans no els recordara el nom del títol a l’anterior rè- gim monàrquic. A més, eixe any s’elegiren de manera excepcional dos representants, Consuelo Cariñena Tarín (fallera de Dalt-San- to Tomás) i Cruz Robles López (fallera de General Prim-Gonzalo Julián)8. Va ser, però, en 1933 quan la denominació de la figura representativa femenina a les Falles canvià definitivament pel nom que actualment coneguem, el de Fallera Major. Així, tenim les següents falleres majors: Leonor Aznar Carceller (1933, fallera de Burriana-Mestre Gozalbo-14 d’Abril), Amparo Albors Serrano (1934, fallera del carrer de la Barraca); Vicenta Montoro Grustau (1935, fallera del carrer de la Beneficència); i Filo Montoro Soucase (1936, fallera de Cuenca-Roberto Castrovido)9, qui també té de- dicat un pas-doble. També eixe últim any es va triar una Falle- ra Major Infantil, Marcelita Cloquell Cortés. Però va ser de forma extraoficial, ja que mai va estar reconeguda per part del Comité Central Fallero ni per la Junta Central Fallera.
Segons les informacions aparegudes en els llibrets, premsa i re- vistes de l’època, el fenomen ràpidament s’estengué a quasi la totalitat de comissions falleres de 1931. Però no totes reberen el mateix nom del títol, ja que aparegueren indistintament Belleses Falleres i Falleres Majors , un nom este últim que fins a aquell moment s’havia atorgat de manera honorífica a destacades per-
sonalitats de la societat valenciana.

falles plantades, tot i que tingué quasi ressò. Així veiem que en l’any 1929, l’artista Carlos Cortina plantà una falla a la plaça de Marià Benlliure que s’emportà el segon premi, i tractava l’elecció de Miss Univers en París, on la representant espanyola (i valenci- ana) no guanyà. La falla, molt reproduïda, era una enorme Torre Eiffel realitzada amb una impactant estructura de fusta, l’espe- cialitat de l’artista, on estava asseguda als seues peus com una Regina la representant espanyola.
També la figura de la Fallera Major i el seu procés d’elecció va ser motiu de crítica de les úniques tres falles que volgueren aproxi- mar-se a la temàtica. Foren les falles de les places de Sant Jaumei Santa Creu, ambdues en 1932, i la de la plaça del Doctor Collado de 1935, plantades per artistes de renom com Regino Mas, Alósi el tàndem Desfilis-Coret, respectivament. En la primera, sati- ritzava que el concurs era un símil d’una fàbrica de belleses. La segona posava en evidència la dificultat per aconseguir que una candidata fora la representant de la comissió en el concurs del Comité Central Fallero. I la tercera, aprofitant la crítica del canvi de rols, feia una sàtira sobre l’elecció d’un possible Milord, en con- traposició a les misses.

3.C. La dona fallera pren el poder: primeres comissions femenines i dones presidentes

Arran de l’adquisició de la dona del dret al vot en les eleccions de l’any 1931, esta és planteja noves perspectives de relacions socials que fins el moment, mai s’havien plantejat. En les falles d’eixe mateix any ja s’avança un pas en l’elecció de falleres majors, tant a nivell municipal com a nivell de comissió, fent visible per prime- ra vegada la figura de la dona com a fallera dins de la festa, tot i que no tinguera adjuntes funcions d’organització de la festa.
Però l’any següent, en 1932, és dona un pas de gegant dins de la festa i a favor de la socialització de la dona. Apareix per primera vegada una dona com a presidenta d’un col·lectiu faller. Es tracta

d’Àngela Olmos, de la comissió fallera dels carrer de Doctor Si- marro-Jai Alai.10 I, en contra del que el lector pot estar pensant en estos moments, la falla no tractà el tema del feminisme sinó que va ser sobre el passatge històric del Palleter. Este va ser el primer cas d’un total de 9 entre els anys 1932 i el fallit de 1937: Carmen Villaverde en Nau-Bonaire (1934); Ripalda-Soguers (1934) amb un total de 14 falleres; Antonia Llobregat en Pilar-Torn de l’Hospi- tal (1935); Monserrat Serra en Escalante-Església (1935); i les qua- tre últimes comissions femenines en Socorro-Lepanto, Alta-San- to Tomás, En Corts i Visitación-Orihuela que s’aprovaren per a l’exercici 1936/37 però que hagueren de dissoldre’s com la resta de col·lectius fallers.11 En el cas de Nau-Bonaire, amb 13 falleres, es va fer perquè volien “demostrar les dones que no es quedem arrere” i fer el mateix que feren els homes del barri en l’any 1932.12
Si revisem la composició de les comissions falleres que apareixen als llibrets i a la premsa de l’època, al menys existiren tres casuís- tiques més de la participació de la dona al si de les comissions falleres. A banda de les presidentes, també existí el títol honorífic de Presidenta Honorària, però dins d’una comissió masculina. Al menys així consta per al cas de la comissió de la plaça de Manuel Cru, actuals carrers Russafa-Denia, on nomenaren a la Senyoreta España Pepita Samper, a més del de Fallera Major. També existí en Cervantes-Pare Jofré (1932), on convisqueren diferents càrrecs honorífics com el set Fallers Majors, un President d’Honor i les 5 Presidentes Honoràries. Un tercer cas va ser el de Doctor Sanchis Bergón-Túria-Passeig de la Pechina (1933), on nomenaren no- més a Marita Requena Silvestre.
El segon tipus va ser la constitució d’una comissió femenina dins de la comissió fallera, sense autonomia pròpia però amb capaci- tat de decisió com la comissió masculina, en igualtat de condici(1933 i 1934), el segon dels quals sabemque estava composada per
28 dones; Mestre Clavé-Gràcia (1933), on també nomenaren falleres d’honor; Plaça de Sant Jaume (1934), amb tres dones; Vicente Brull (1935) amb 5 falleres i 7 fallers; i Mercat Nou del Grau (1933), on s’especifica que la comissió femenina s’encarrega es- pecíficament d’arreplegar els diners de les quotes i altres ingres- sos generats per les activitats.
I per últim, un cas on les dones participaren però sense formar comissió femenina pròpia. Fou el cas de Gràcia-En Sanz (1934), on el seu llibret ens descriu que tres xiques han col·laborant amb la comissió masculina treballant per la falla, sense concretar més dades.

Fonts documentals consultades
Arxiu Històric Municipal de València (AHMV). Secció Festes. Sèrie Falles Arxiu de la Junta Central Fallera
Diari Diario Mercantil Valenciano, El Mercantil Valenciano i Levante-EMV
Diari La Opinión, Las Provincias
Diari El Pueblo
Pepico (1946): Ecos falleros. Clarín Fallero
Navarro, F. (1934): El croniste parla en la Comisió Femenina de la falla dels carrers de la Nau y
Bonaire. Foc Valencia
———————————————————–

1 La Opinión, 18 de març de 1864.
2 La Opinión, 18 de març de 1865.
3 La Opinión, 18 de març de 1865.
4 Segons el D.R.A.E., donar-se mojicones és donar-se colps en la cara amb les mans. En la falla vindria a significar que els marits no s’ho creurien el que estaven veient.
5 Una peça de roba que creada pels francesos l’any 1910. El 23 de febrer de 1911, dos dones passejaven pel centre de Madrid amb la falda-pantaló causant tal commoció, que hagueren de parar el tràfic i les dones resguardar-se en un pati fins que es calmaren els ànims.
6 Dos en 1926: Borrull-Túria i Cádiz-Doctor Serrano; 1927. Huit en 1927: Baix-Hostal de Morella, Plaça del Guerriller Romeu, Maldonado-Torno, Plaça de Calatrava (actual del Negret), Santa Teresa-Carda-Murillo, Plaça de Sant Gil, Plaça de Santa Creu i Plaça de la Mercé. Dos en 1928: Places de Pellicers i de Serrans. Una en 1929: Espinosa-Juan de Mena (actual Ferran el Catòlic- Erudit Orellana). Quatre en 1930: Na Jordana-Burjassot, Plaça del Mestre Ripoll, Corona i Borrull- Socors. I cinc en 1931: Plaça de Serrans, Pizarro-Gran Via Marqués del Túria-Martí, Jai Alai, Cádiz- Mendizábal (actual Noscarmientas) i Gràcia-En Sanz.
7 Falles plantades en 1932: Pelayo-MatemàticMarzal i Ripalda-Soguers.
8 Actual comissió fallera de Pintor Salvador Abril-Pere III el Gran.
9 Actual comissió fallera de la Plaça del Bisbe Amigó-Cuenca.
10 El carrer del Doctor Simarro és en l’actualitat el de Micer Mascó. I el de Jai Alai és Pintor Peyró.
11 Dades recopilades de les sol·licituds conservades en l’Arxiu Històric Municipal de València.
12 Navarro, F (1934).